LA PREGUNTA ÉS LA DEL TÍTOL: El perquè de tot plegat?

El Perquè de Tot Plegat són trenta relats que, solts, formen unitats sorprenents, incisives, tragicòmiques moltes vegades, però que reunides permeten contemplar el conjunt de les variades formes que adopta la incertesa que escomet al ser humà.
La major part es basen en l'ancestral vici de preocupar-se per perdre el que ja es posseeix o conservar el que ja no val la pena tindre; la indefensió humana davant de les concatenacions de l’atzar; el seu etern fugit cap avant motivada per la incapacitat d’analitzar la pròpia situació; la perenne creença que el canvi, qualsevol canvi, és positiu per a la pròpia vida, quelcom que no necessàriament és així; en definitiva, l’irracional de les nostres accions.

Monzó (Barcelona, 1952), en els seus relats, té tota la visió psicològica i tot el missatge que un vulga, però són tan naturals que prenen vida davant dels nostres ulls com a integrants comuns de la vida, per més que l’estil d’atac a esta naturalitat siga sorprenent, imaginatiu i original.. Monzó és un narrador de la vida, però la vida troba tons en ell que pocs han empleat per a expressar-la. I molt pocs ho han fet tan bé.

Comptant amb la desigualtat dels trenta relats, mereixen destacar-se alguns d’admirable enginy i alt valor narratiu. L’encert es produeix quan la impassibilitat del narrador —tots estan narrats en una distanciada tercera persona— concentra la recreació d’una experiència viscuda o llibresca en un esbós de relat en esquelet o en una lleugera escena dialogada amb mínimes direccions del narrador. El primer ocorre en alguns contes molt breus, d’unes dos o tres pàgines. Es manifesta en la ridiculització grotesca d’experiències viscudes en unes relacions de parelles extraviades per falta de comunicació: és el cas, entre altres, de “Vida matrimonial”, “La fe” o “La sensatesa”; i aflora també en la recreació de mites, com en “Pigmalió”, o en la versió modificada de contes de fades, com el de La Ventafocs en “Monarquia”. I la segona cosa té el seu millor exemple en el text més llarg, “Entre les dotze i la una”, model de paradoxa on la mentida condueix a la veritat, amb l’hàbil maneig de la simulació sobre un esquema de triangles amorosos que deixen al descobert l’engany i la simultània necessitat de realització personal.

Els trenta relats que integren aquest recull de Quim Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l’eterna incertesa humana. En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria.