Després de nou anys d'espera, per fi ha arribat a les llibreries l'últim llibre de Jean Marie Auel, La terra de les coves pintades. Amb este llibre l'escriptora de Chicago conclou un ambiciós projecte que ha enganxat a 45 milions de lectors en tot el món, entre els quals es troba una servidora, i que li ha suposat nombrosos reconeixements com a investigadora i escriptora.
L'Europa de l'Edat de Gel
Al llarg de les sis novel·les que componen la saga "Els fills de la terra", Auel traça la història d'Ayla, una xiqueta cromanyon que queda òrfena després d'un terratrémol i que es veu obligada a vagar sola per una Europa glacial, fins que l'arreplega un clan neandertal. A partir de llavors, l'escriptora s'endinsa en la cultura de l'Edat de Gel per a mostrar com va poder donar-se la convivència entre cromanyons i neandertals, explicar la forma de vida d'estos caçadors-recol·lectors, els seus ritus funeraris o l'utilització de determinats materials.
Si en els llibres anteriors, la protagonista viatja per mitja Europa, coneixent a diversos grups humans i compartint amb ells distintes tècniques (de caça, ús del sílex, confecció de ferramentes, etc.), en esta novel·la li toca el torn a l'art rupestre. Per a això, Auel trasllada la protagonista al lloc d'origen del seu company, Jondalar. Lloc que actualment es correspondria amb la Dordonya francesa (sud de França).
Crítica
A pesar de la sorprenent acollida, després d’una llarga espera, m’he sentit una mica decebuda com a lectora amb esta novel·la. Este sext llibre m’ha semblat repetitiu i poc original però, amb un final que et deixa amb ganes de més .
Hi ha qui acusa l'autora de 75 anys d'estar cansada i de tindre pressa per acabar la saga, però la veritat és que dels seus quasi 800 pàgines, el primer terç no és sinó un recordatori d'allò que s'ha succeït en els llibres anteriors. Les aventures passades, els pobles que han conegut els protagonistes, la vida d'Ayla amb el clan i la seua expulsió, la trobada amb Jondalar... Després de nou anys s'entén que recórrega a certs passatges, però no tan repetidament. I, menys encara, que torne a ells en capítols posteriors, ralentitzant el discurs i allargant la novel·la sense dotar-li contingut.
La descripció de les cavernes i les pintures rupestres trobades en elles són l'element nou d'este llibre. Es nota que Jean M. Auel s'ha documentat i visitat els llocs. Però, de nou, la constant repetició d'anècdotes i descripcions ha fet que pergués l'interés per moments.
La saga
"Els fills de la terra" està composta pels siguentes llibres:
1.El clan de l'ós cavernós, 1980.
2.La vall dels cavalls, 1982.
3.Els caçadors de mamuts, 1985.
4.Les planes del trànsit, 1990.
5.Els refugis de pedra, 2002.
6.La terra de les coves pintades, 2011.
Cansada o no, l'èxit d'Auel radica en la seua facilitat per a acostar-nos una vegada i una altra a l'home prehistòric com un ser creatiu i espiritual, més prop de l'home actual del que pensem.
Vaig començar un dia 31 de Gener, dia en que se celebrava El Dia de la Pau.
He acabat un 20 de Maig.
4 mesos,73 dies lectius, 1752 hores, 105120 minuts INOBLIDABLES!!
Moltes gràcies a tots!!!
Especialment a l'equip d'infantil Maribel, Anna, Lourdes i ESTEBAN.
Durant tota la carrera de Magisteri, sense dubte, aquesta és l’etapa en la qual reps més informació, a tots els nivells. Una de les fonts d’informació més importants és l’experiència que s’agafa en una classe real amb situacions reals. En una classe, amb el seu mestre, es poden observar i es poden aprendre molts coneixements i moltes conductes dels alumnes i dels mateixos mestres; algunes positives i d’altres negatives. Aquestes últimes cal tenir-les ben presents per al nostre futur professional per a no caure en els mateixos errors.
També es pot recollir molta informació fent una anàlisi dels documents que té l’escola, especialment del Projecte Educatiu i del Projecte Curricular. A partir d’aquest estudi, més o menys detallat, el següent pas seria observar si el que es determina als documents es reflexa realment en l’actuació docent i, en general, en la vida escolar.
Fins ací podríem dir que l’alumne de pràctiques ha tingut una funció més bé passiva o de simple observador i hem vist la quantitat d’informació que es pot recollir; però tot açò no es pot ni comparar en la quantitat de coneixements i de soltura que suposa posar-se davant d’uns alumnes i donar-los classe. Aquesta és la fase més activa de les pràctiques i, sense dubte, la més profitosa.
La veritat és que quan estàs involucrat seriosament en el teu grup o grups de classe que tens en l’escola, arribes a pensar i a actuar comun mestre més de la plantilla. Al principi de les pràctiques quatre mesos poden parèixer un món, però a mesura que vas arrimant-te al final de les pràctiques vas veient que et falta temps. Et falta temps per a conèixer millor als alumnes, per a dur a terme d’una manera més desenvolupada i treballada les teues unitats didàctiques, etc.
Personalment, opine que val la pena esforçar-se en aquest període de la nostra carrera perquè després nosaltres mateixos ens ho agrairem.
I és que, una de les conclusions més important que he tret d’aquestes estàncies pràctiques és que un món diferent necessita formes de desenvolupar-se que s’adapten a les noves possibilitat. Per això, els conceptes educatius de sempre evolucionen cap a la comunicació, els valors, la creativitat i la disciplina entesa com establiments d’uns límits, però no com un càstig.
Si assenyalem avui la principal diferència entre la educació tradicional i la que es dona en plena era de la comunicació i la tecnologia, la frase clau és “educar no és adoctrinar”. Els mestres dels segle XXI passen de llarg els càstigs i els simples bons modals que tan importants resultaven per portar-se be. Si, es dona un pas endavant per a que els xiquets i xiquetes no sols sàpiguen estar, si no que també desenvolupen la seua intel·ligència emocional. La nova educació se sustenta sobre la comunicació, la expressió i la negociació.
Les teories sobre com aprenem de Piaget, Vygotski, Ausubel, Wallon o Bruner han cobrat una especial rellevància. Tant en casa com en el col·legi, es fomenta la capacitat intel·lectual del xiquet, però es té en compte les seues capacitats i els estímuls que faciliten que siga una bona persona motivada, creativa i amb un bon concepte de si mateix. Els infants no sols han de ser llestos, sino que deuen gaudir d’una bona autoestima per sortir airosos del conflictes i les relacions. D’ací que siga fonamental començar a dialogar amb ells. L’amenaça, el premi, el càstig i la sobreprotecció creen xiquets i xiquetes insegurs i passius que no sabran resoldre sols les dificultats de la vida.
Els xiquets del futur han de ser persones que s’autovaloren i se senquen valorats pels altres, que adopten bones conductes perquè saben distingir entre allò que està be i el que està mal. Com aconseguir-ho? Aprenent amb ells.
La majoria dels pedagogs defineixen el que suposa una bona educació com “ensenyar a conèixer les pròpies capacitats i limitacions”. El que interessa és fixar uns valors i unes pautes de conducta mitjançant la fantasia dels contes o els comentaris de situacions quotidianes per a transmetre un missatge.
El que abans era doctrina, ara es educar, ensenyar conceptes que fomentes l’autoestima i una correcta socialització. Aquestes nocions tenen a veure amb idees que, de vegades, creem que han passat de moda: els valors. El respecte, la solidaritat, la amabilitat, la generositat o el esforç s’oposen a la desídia, al consumisme gratuït i a l’egoisme.
Un xiquet ben educat és un xiquet sensibilitzat amb els valors que ens fan humans. Amb paciència i explicacions lògiques i amables l’alumne entendrà que si respecta, el respectaran i voldran, i no tindrà la necessitat de revelar-se per cridar l’atenció. Aquesta premissa educativa és vàlida per a tots els xiquets i xiquetes, siguen tranquils, moguts o tímids. La presencia i la implicació dels pares és essencial per tal que entenguen que, amb sensibilitat i compromís guanyaran l’estima dels altres.
Vist que es tracta de parlar i negociar, la nova educació requereix molta creativitat per part dels mestres. Ens toca trobar diverses vies divertides i intel·ligents per inculcar allò que volem. Jugar amb ells, intentar parlar de temes més o menys difícils a través de la fantasia, demanar-los que expressen els seus sentiments són grans mètodes d’aprenentatge. Jugant assagem per que sàpiguen com reaccionar davant els reptes i els plaers que els esperen.
El gran objectiu és que aprenguen a decidir que els convé.
Els alumnes requereixen atenció i temps i cada mestre deu avaluar els valors que desitja inculcar amb la finalitat que s’integren millor el millor possible en la societat. El punt de partida és assegurar que el que els ensenyem els servirà en el futur. Poc a poc, i mitjançant el diàleg, veuran que les nostres ensenyances els ajuden a aconseguir les coses bones de la vida: tenir amics i gaudir de l’amor i del reconeixement. Es tracta de CREIXER JUNTS.
Com a conclusió central i bàsica , dir que el model d'escola i de mestre/a determina més que considerablement el futur i desenvolupament en la societat de cada nen/a.
Per poder portar a terme un procés educatiu correcte he vist que és impossible sense un treball important d'equip, amb ganes de voler fer la feina ben feta, amb voluntat i obrint-se a noves tècniques, no tenint por a provar experiències innovadores o donar resposta al que ens demanen els nens/es.
En el curt temps de pràctiques, he observat que els avanços o retrocessos d'un aula, dels nens/es no només depenen de les capacitats o limitacions d'aquests, sinó en gran part de la tasca dels educadors. Tot i això, penso que les errades dels educadors s'han de viure com un fet per millorar, per progressar i analitzar sense culpabilitzar a ningú.
Un mestre/a no ha d'oblidar mai les limitacions que té el nen/a i ell mateix, s'ha de ser conscients dels recursos materials físics i econòmics que dispose.
Després de viure una quantitat important de sensacions noves, plenes de reflexions, idees, dubtes, neguits amb aquestes pràctiques, amb aquesta memòria de practicum, he pogut veure que hi ha diferents maneres d'entendre la realitat de cada nen/a, de l'aula, del grup classe. Crec que només si és coneix aquesta realitat és pot intentar millorar-la.
Aquestes pràctiques han canviat la meva forma de pensar en alguns aspectes davant el tracte de les diferents necessitats educatives que és presenten a l'aula cada dia, però sobre tot en la importància del model escolar. Per poder portar a terme un procés educatiu correcte he vist que és impossible sense un treball important d'equip, amb ganes de voler fer la feina ben feta, amb voluntat i obrint-se a noves tècniques, no tenint por a provar experiències innovadores o donar resposta al que ens demanen els nens/es.
Sóc conscient del treball dur del dia a dia en l'escola, (cosa que abans ignorava), però vull mirar-la des de diferents angles, per poder-la entendre, per aconseguir el creixement intel·lectual, afectiu i humà de l'alumnat. Posant voluntat, basant-se sempre en el respecte i l'estimació, pense que és poden fer miracles en l'educació, en l'ensenyament.
Cada cop que he llig el meu diari de pràctiques, un sentiment interior em diu que he d'insistir en la millora de l'educació dels infants, que en els docents recau molta responsabilitat per aconseguir que els objectius educatius arriben a bon port. De vegades és una experiència viscuda amb intensitat, d'altres una reflexió que potser, no m'havia plantejat mai o que no sabia que existia, que fins i tot ara, no sabria explicar-la .
Finalment destacar que crec que he aconseguit els objectius fixats a l'inici d'aquestes pràctiques “aprendre i gaudir al màxim” aprofitant les diferents situacions viscudes per reflexionar sobre elles i enriquint-me
Una agrunsadora és un seient que penja de dues cordes o cadenes lligades a una biga, a un travesser, o a la branca d’un arbre, on ens asseiem per agrunsar-nos-hi ―especialment els xiquets―. És un element típic dels parcs infantils, i massa sovint ens hi referim amb el castellanisme columpio. Però agrunsadora és un mot ben viu que hem de continuar fer servir. Agrunsar-se, per cert, vol dir moure’s d'una part a l’altra repetidament i suaument, amb un moviment de vaivé. Per això també s’anomenen agrunsadores les cadires amb potes acabades en forma arquejada, que ens permeten prendre un moviment oscil•latori avant i arrere. Aquest tipus de cadires també s’anomenen «balancins».
«Agrunsar» és la variant valenciana formal del català «gronxar». Amb tot, també s’utilitza entre els valencians la forma «engrunsar». Quant a l’origen del mot, pareix que hi ha diverses teories. Una diu que ve de gronz, que seria l’onomatopeia del moviment i de la remor monòtona del bressol quan l’agrunsen. Un altra diu que la paraula és de base indoeuropea krontio, que hauria donat *cronticare, d’ací «gronxar» en els parlars del nord, i *crontiare, d’ací gronçar (grunsar/gronsar) en els del sud.
Aci teniu el Lip Dup realitzat per els alumnes, docents, pares i mares d'alumnes i gent col·laboradora el dia 20 d'abril del 2011 a l'escola de Montaverner.
Un bon exemple d'activitat unificadora del centre escolar.
