Quina Lenta Agonia, la del Ametlers Perduts

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts reconstrueix aspectes de la vida i les creences en un barri humil i perifèric de la ciutat de Xàtiva a finals dels anys seixanta. www.criticadelibros.org. Un darrer reducte on encara sobreviu la cultura popular del poble valencià, on la gent encara dialoga amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic que han heretat dels seus avantpassats. Aquest món, però, prenuncia la seua imminent desaparició just abans que la humanitat ha de posar els peus en la lluna. Com a teló de fons d’aquesta història habitada per ànimes en pena, bruixes, dimonis i una diversa mitologia popular, traspuen les inesborrables  seqüeles que la guerra ha deixat en les famílies dels vençuts.

Els ametlers són, en aquest cas, la imatge d’una decadència: la de l’humil barri de les Eretes, una única filera de cases als afores de la Xàtiva de finals dels seixanta, que mira uns arbres que en són l’únic paisatge, és a dir, que l’agonia a què al·ludeix el títol no és una metàfora de la literatura que es fa en català i, en concret, des de terres valencianes. Si patiu quan s’apropeu a una novel·la signada per algun novel·lista valencià actual, o penseu que el fet d’haver estat guardonada no suposa cap garantia de deslliurar-se d’una estona soporífera, llegiu sense falta Quina lenta agonia…, premi Andròmina de narrativa: una obra sòlida i escrita amb un respecte pel lector poc comú a casa nostra.

L’argument no és, certament, gens original: un viatge al passat, marcadament autobiogràfic, per evocar els darrers instants d’un món que anuncia el seu final. Tampoc li fa, cap falta; perquè la peça fonamental de la novel·la la trobem en una veu narrativa amb un domini del llenguatge i del temps realment admirable. Un llenguatge que l’autor reconstrueix des del parlar viu de la zona. Un parlar farcit d’expressions i frases fetes que esdevenen la prova que, efectivament, hi ha alguna cosa més enllà d’aquests ametlers que agonitza, ja que la immensa majoria d’elles, ben vives fins no fa gaire, han desaparegut de la nostra expressió. Això, que tampoc no és novetat, representa en la novel·la de Cucarella un valor afegit: la naturalitat amb què queda encabit en el discurs general, sense que aquest es ressenta de l’acumulació artificial en què han caigut molts abans.

En quant al  tempo narratiu, l’autor, Toni Curaella, ha optat per un altre recurs conegut, però una vegada més usat amb eficàcia: dividir la novel·la en capítols molt breus –difícilment en trobarem cap més enllà de les quatre pàgines– titulats d’acord amb tres sèries: “Els morts i els vius”, la més nombrosa, narrada en primera persona; “Quina lenta agonia…”, amb un narrador més extern que reconstrueix les biografies d’alguns dels personatges que hi apareixen; i “L’ahuixador de mosques”, la més breu, en què predominen les reflexions en veu alta d’un personatge dedicat a aquesta curiosa ocupació.

Així, alternant aquestes tres sèries, l’autor va bastint un retaule a partir d’un impagable grup de personatges de carn i os: personatges vius i ben vius, personatges morts que dialoguen amb els vius, o que retornen a la vida després de molts anys morts; amb un passat digne de ser novel·lat i amb un futur tan incert com ho és el de tot l’univers a què pertanyen. Unes biografies, unes històries, que tenen aquell aconseguit color popular de les narracions de la millor literatura universal, i que també en tenen tota la mala llet: les febleses de la carn i de l’ànima humana posades al descobert, retratades magistralment.

L'home prehistòric més prop del que pensem: La Terra de les Coves Pintades.

Després de nou anys d'espera, per fi ha arribat a les llibreries l'últim llibre de Jean Marie Auel, La terra de les coves pintades. Amb este llibre l'escriptora de Chicago conclou un ambiciós projecte que ha enganxat a 45 milions de lectors en tot el món, entre els quals es troba una servidora, i que li ha suposat nombrosos reconeixements com a investigadora i escriptora.

L'Europa de l'Edat de Gel

Al llarg de les sis novel·les que componen la saga "Els fills de la terra", Auel traça la història d'Ayla, una xiqueta cromanyon que queda òrfena després d'un terratrémol i que es veu obligada a vagar sola per una Europa glacial, fins que l'arreplega un clan neandertal. A partir de llavors, l'escriptora s'endinsa en la cultura de l'Edat de Gel per a mostrar com va poder donar-se la convivència entre cromanyons i neandertals, explicar la forma de vida d'estos caçadors-recol·lectors, els seus ritus funeraris o l'utilització de determinats materials.

Si en els llibres anteriors, la protagonista viatja per mitja Europa, coneixent a diversos grups humans i compartint amb ells distintes tècniques (de caça, ús del sílex, confecció de ferramentes, etc.), en esta novel·la li toca el torn a l'art rupestre. Per a això, Auel trasllada la protagonista al lloc d'origen del seu company, Jondalar. Lloc que actualment es correspondria amb la Dordonya francesa (sud de França).

Crítica
A pesar de la sorprenent acollida, després d’una llarga espera, m’he sentit una mica decebuda com a lectora amb esta novel·la. Este sext llibre m’ha semblat  repetitiu i poc original però, amb un final que et deixa amb ganes de més .

Hi ha qui acusa l'autora de 75 anys d'estar cansada i de tindre pressa per acabar la saga, però la veritat és que dels seus quasi 800 pàgines, el primer terç no és sinó un recordatori d'allò que s'ha succeït en els llibres anteriors. Les aventures passades, els pobles que han conegut els protagonistes, la vida d'Ayla amb el clan i la seua expulsió, la trobada amb Jondalar... Després de nou anys s'entén que recórrega a certs passatges, però no tan repetidament. I, menys encara, que torne a ells en capítols posteriors, ralentitzant el discurs i allargant la novel·la sense dotar-li contingut.

La descripció de les cavernes i les pintures rupestres trobades en elles són l'element nou d'este llibre. Es nota que Jean M. Auel s'ha documentat i visitat els llocs. Però, de nou, la constant repetició d'anècdotes i descripcions ha fet que pergués l'interés per moments.

La saga

"Els fills de la terra" està composta pels siguentes llibres:

1.      El clan de l'ós cavernós, 1980.

2.      La vall dels cavalls, 1982.

3.      Els caçadors de mamuts, 1985.

4.      Les planes del trànsit, 1990.

5.      Els refugis de pedra, 2002.

6.      La terra de les coves pintades, 2011.

Cansada o no, l'èxit d'Auel radica en la seua facilitat per a acostar-nos una vegada i una altra a l'home prehistòric com un ser creatiu i espiritual, més prop de l'home actual del que pensem.

Un passeig històric: BORJA PAPA

“Aquesta no-novel·la històrica ens transporta a la Itàlia del s.XV de la mà d’un papa valencià que volgué conquerir tot un país per donar-lo a la família.”

Borja Papa

Joan Francesc Mira. València: Col·lecció El Grill. Edicions Tres i Quatre, 2007.

Fa uns dies vaig acabar Borja papa, magnífic llibre de Joan Francesc Mira sobre la figura del valencià més universal, Roderic de Borja.      

Joan F. Mira (València, 1939), escriptor, antropòleg, professor de Grec i Cultura Clàssica, i polític ocasional, ha obtés el “Premio Nacional a la Crítica” amb aquest llibre (a banda de tants altres premis més per molts altres llibres).

Després de passar quatre anys documentant-se i posant-se en la pell de tot un papa, l’autor no ha estat capaç d’escriure una simple memòria ben documentada i, guiat per la passió que sent cap a la família Borja, ens submergeix en un món d’intrigues, rancors i ambicions, en forma de diari personal d’Alexandre VI, amb un monòleg interior on podem conéixer “des de dintre” els pensaments del papa sobre l’amor, la religió i les intrigues de l’alta política en una època crucial per a Europa: el canvi de les estructures medievals al renaixement.

Borja papa és un magnífic llibre per conèixer amb més detall la figura d’Alexandre VI i de la família Borja. En paraules del mateix autor, no es tracta d’una novel·la, sinó d’una espècie de dietari basat en un 90% en fets rigorosament històrics.

El pontificat d'Alexandre VI, el papa Borja, narrat per ell mateix. Una visió fascinant de l'època renaixentista, dels mecanismes del poder i de l'Església i de l'epopeia d'esta família Valenciana que des de Xàtiva va donar dos papes.

Més enllà del desprestigi i la llegenda negra, l'obra aprofundeix en el pensament del personatge principal, Roderic de Borja i en la seua visió del poder, de la religió, de l'amor, de la corrupció, de la passió pels seus. Un retrat vivíssim i molt humà de, potser, el personatge més universal i influent de València i, també potser, de tot l'àmbit de la Corona d'Aragó, en tota la Història.

Absorbent i recomanable especialment ara que, en breu, s'estrenarà una súper producció en format de sèrie dedicada a la família, dirigida per Neil Jordà, i interpretada per Jeremy Irons en el paper d'Alexandre VI. Confie que no tinga res a veure amb la pel·lícula espanyola realitzada fa pocs anys. Això sí que és llegenda negra.

LA PREGUNTA ÉS LA DEL TÍTOL: El perquè de tot plegat?

El Perquè de Tot Plegat són trenta relats que, solts, formen unitats sorprenents, incisives, tragicòmiques moltes vegades, però que reunides permeten contemplar el conjunt de les variades formes que adopta la incertesa que escomet al ser humà.
La major part es basen en l'ancestral vici de preocupar-se per perdre el que ja es posseeix o conservar el que ja no val la pena tindre; la indefensió humana davant de les concatenacions de l’atzar; el seu etern fugit cap avant motivada per la incapacitat d’analitzar la pròpia situació; la perenne creença que el canvi, qualsevol canvi, és positiu per a la pròpia vida, quelcom que no necessàriament és així; en definitiva, l’irracional de les nostres accions.

Monzó (Barcelona, 1952), en els seus relats, té tota la visió psicològica i tot el missatge que un vulga, però són tan naturals que prenen vida davant dels nostres ulls com a integrants comuns de la vida, per més que l’estil d’atac a esta naturalitat siga sorprenent, imaginatiu i original.. Monzó és un narrador de la vida, però la vida troba tons en ell que pocs han empleat per a expressar-la. I molt pocs ho han fet tan bé.

Comptant amb la desigualtat dels trenta relats, mereixen destacar-se alguns d’admirable enginy i alt valor narratiu. L’encert es produeix quan la impassibilitat del narrador —tots estan narrats en una distanciada tercera persona— concentra la recreació d’una experiència viscuda o llibresca en un esbós de relat en esquelet o en una lleugera escena dialogada amb mínimes direccions del narrador. El primer ocorre en alguns contes molt breus, d’unes dos o tres pàgines. Es manifesta en la ridiculització grotesca d’experiències viscudes en unes relacions de parelles extraviades per falta de comunicació: és el cas, entre altres, de “Vida matrimonial”, “La fe” o “La sensatesa”; i aflora també en la recreació de mites, com en “Pigmalió”, o en la versió modificada de contes de fades, com el de La Ventafocs en “Monarquia”. I la segona cosa té el seu millor exemple en el text més llarg, “Entre les dotze i la una”, model de paradoxa on la mentida condueix a la veritat, amb l’hàbil maneig de la simulació sobre un esquema de triangles amorosos que deixen al descobert l’engany i la simultània necessitat de realització personal.

Els trenta relats que integren aquest recull de Quim Monzó es complementen els uns als altres per formar un tot que ens mostra amb precisió l’eterna incertesa humana. En El perquè de tot plegat els recursos sintètics de Monzó arriben al seu màxim de puresa: aparentment simples i esquemàtics, són una exhibició enèrgica de mestria.

El Joc de l'Àngel: Retorn al Cementiri dels Llibres Oblidats

El Joc de l'Àngel, publicat en català per Planeta, s'ha convertit en un dels títols més esperats pels lectors d'arreu del món. Després de l'èxit que va aconseguir amb L'Ombra del Vent, Carlos Ruiz Zafón torna a escollir Barcelona com a escenari de la seva última i esperada novel·la. Encara que la localització és la mateixa que al llibre anterior, aquest cop l'acció es desenvolupa als anys vint. La trama s'inicia quan David Martín, un jove escriptor, rep l'encàrrec d'escriure un llibre com mai ha existit. Des d'aquest moment comença una història plena d'intriga, emoció i misteri.

Encara que molts han volgut veure en El Joc de l'Àngel una continuació de L'Ombra del Vent, la veritat és que es tracta de dues novel·les independents, cadascuna amb el seu propi món. No obstant això, els lectors més fidels de Ruiz Zafón trobaran punts en comú amb el llibre precedent. Alguns personatges de L'Ombra del Vent surten retratats amb més profunditat, mentre que d'altres hi veuen la llum per primera vegada. De fet, més que un primer acte, El Joc de l'Àngel es relaciona amb el llibre anterior de manera autosuficient. Aquesta connexió subtil funciona a l'inrevés i pot captar també l'interés dels nous lectors i conduir-los a llegir L’Ombra del Vent.

El Joc de l'Àngel es converteix en una porta a un univers literari propi que Ruiz Zafón retrata de manera meticulosa. Així, els llocs que l’escriptor descriu gairebé adquireixen vida pròpia i es converteixen en poc menys que personatges secundaris de la novel·la, com en el cas de la llibreria de l'amic Sempere. L'autor construeix d’aquesta manera un ambient gòtic ple de cementiris, panteons i mansions d'aire tètric que recorden la millor tradició de la literatura romàntica del segle XIX, que encarnen escriptors com Edgar Allan Poe.

Però lluny de ser un llibre anacrònic, El Joc de l'Àngel combina magistralment aquests ingredients clàssics amb una narrativa actual, àgil i trepidant per tal d'aconseguir una obra rodona pensada perquè la gaudeixin els lectors del nostre temps.